El vertigen alternobàric és un d'aquells ensurts que canvia per sempre com baixes. Passa quan una orella fa la compensació i l'altra es queda enrere, i la diferència de pressió entre laberints fa que el cervell rebi dos senyals contradictoris. El resultat és nàusea, desorientació i, el pitjor, ganes de pujar ràpid quan és exactament el que no has de fer.
Va passar al Cabo de Gata, mes de juny, aigua a 19 °C, davallada per línia fins als 18 m. Baixava normal, fent la compensació cada metre com sempre. Als 14 m vaig notar que l'orella esquerra no compensava bé, però vaig continuar un metre més pensant que es resoldria sol. Mala decisió. Quan l'esquerra va cedir de cop als 15 m, el cervell va rebre un estímul violent d'una banda mentre l'altra estava estable. El món em va donar voltes. La línia de davallada em semblava horitzontal. Les bombolles anaven de costat.
El que va passar fisiològicament és això: el sistema vestibular utilitza dos laberints, un per orella, per donar al cervell informació d'orientació. Quan els dos estan a la mateixa pressió interna, tot va bé. Quan un té la compensació endarrerida i l'altre està al dia, el cervell detecta una asimetria brutal i la interpreta com a moviment. D'aquí ve el vertigen i les ganes de vomitar sota l'aigua, que és un dels escenaris menys agradables del busseig.
Les causes habituals són tres: una orella amb un refredat o congestió lleu no detectada, una tècnica de compensació asimètrica —gent que només compensa bé d'un costat— i davallades massa ràpides sense donar temps que les dues orelles s'equilibrin. La majoria de casos s'eviten fent la compensació abans de notar molèstia, no després.
El protocol si et passa: agafar-te a alguna cosa que no es mogui —la línia, el fons, el company—, tancar els ulls un moment, respirar lent i pujar 1 o 2 m fins que l'orella endarrerida alliberi pressió. Sol ser suficient perquè el vertigen desaparegui en 30-60 segons. El que importa és no pujar de cop a superfície, perquè el canvi brusc de pressió pot agreujar i a més t'exposa a altres problemes.
El pitjor del vertigen alternobàric és que trenca l'equilibri entre el que veus i el que sents. La vista et diu que estàs vertical a l'aigua. L'orella interna et diu que estàs girant com un baldufa. Aquest conflicte sensorial és el que provoca la nàusea, no la pressió en si. Si tanques els ulls i et concentres en respirar, li treus un input al cervell i es calma abans.
Després de l'incident, cal acabar la immersió en superficial. Res de continuar baixant encara que et trobis bé. L'orella ja està irritada, i forçar de nou la compensació durant la mateixa immersió és com prémer una ferida oberta. Sol deixar l'orella sensible 24-48 hores; en aquell temps, no bussejar. Si dura més, a l'otorí.
Una pràctica preventiva que funciona: compensar abans de baixar —en superfície, suaument— per tenir les dues orelles lliures des del principi. I compensar cada 30-50 cm els primers 6 m, no cada metre. Els primers metres són on apareixen més asimetries perquè la pressió canvia més ràpidament en percentatge. Un cop passats els 10 m, la freqüència de compensació es pot espaiar.
La meva norma personal després d'aquell ensurt: si una orella triga més de dos intents suaus a compensar, no forço. Pujo mig metre, ho torno a intentar, i si no cedeix al tercer intent, abandono la immersió. Ara em sembla exagerat escrit així, però el dia que vius un vertigen alternobàric entens que una orella rebel és raó suficient per no insistir. La immersió no va a cap lloc, tornes demà.