Una de cada quatre persones té un foramen oval permeable, un petit orifici entre les dues aurícules del cor que la majoria no detecta mai. Per a un bussejador, aquest orifici pot marcar la diferència entre una immersió sense incidents i un accident descompressiu inexplicable. La pregunta no és si tothom s'ha de fer la prova, sinó qui sí que ho ha de fer.
El foramen oval és un orifici present en tots els fetus. Permet que la sang eviti els pulmons — que encara no funcionen — i arribi directament al cervell. En néixer, amb la primera respiració, el canvi de pressió tanca aquest orifici en qüestió d'hores o dies. En el 75 % de les persones es tanca completament. En el 25 % restant queda permeable: foramen oval permeable, o FOP (en terminologia anglesa, PFO).
En terra ferma, un FOP és totalment irrellevant. La pressió auricular esquerra supera la dreta, de manera que cap sang venosa no travessa cap al costat arterial. Les persones viuen vuitanta anys amb un FOP sense saber-ho. El problema apareix sota pressió: les microbombolles de nitrogen dissoltes a la sang venosa poden creuar l'orifici i arribar al sistema arterial sense passar pel filtre pulmonar. Això provoca MDD sistèmica: cervell, medul·la, articulacions.
Les dades són contundents. Estudis en bussejadors amb MDD inexplicable — perfils dins del NDL, sense factors de risc aparents — troben FOP en el 60-80 % dels casos. La població general en té un 25 %. Aquesta correlació és difícil d'ignorar. Quan un bussejador desenvolupa MDD sense causa aparent, avui dia el primer que es busca és un FOP amb ecocardiograma de contrast.
Hi ha un matís important: tenir un FOP no significa que es vagi a patir MDD. La gran majoria de bussejadors amb FOP fan tota la vida submarina sense un sol incident. El FOP augmenta el risc, però no el garanteix. La probabilitat anual de MDD en un bussejador amb FOP gran sense mesures preventives és d'aproximadament el 0,5 %; sense FOP és del 0,05-0,1 %. Una diferència de cinc a deu vegades, no de cent.
Qui s'ha de fer la prova? La recomanació actual de la SEMM i de DAN: qui hagi tingut un episodi de MDD inexplicable, qui pateixi migranya amb aura (relacionada amb el FOP), bussejadors tècnics que facin trimix, i opcionalment qualsevol bussejador que vulgui saber-ho. La prova estàndard és l'ecocardiograma de contrast transtorácic amb sèrum salí agitat, econòmic i no invasiu.
Si es detecta un FOP gran, hi ha tres camins. Primer: bussejar de manera més conservadora — NDL al 50 %, parada de seguretat llarga, sense esforç, sense fred extrem. Segon: tancar el FOP amb un dispositiu intervencionista, un procediment ambulatori de 30 minuts que ja és rutina cardiològica. Tercer: abandonar el busseig, opció que gairebé ningú tria. El tancament és recomanat als bussejadors tècnics amb FOP gran.
Ignorar el diagnòstic és l'única opció que no val la pena. Conec un bussejador — metge de professió — que va tenir dos episodis lleus de MDD abans que ningú busqués un FOP. Avui té seqüeles neurològiques lleus que una prova de 200 € i 20 minuts hauria pogut evitar. La medicina esportiva del busseig ha avançat molt en els últims 15 anys; però aquest progrés només et beneficia si hi accedeixes.
La conclusió sense filtres: el FOP no és motiu per deixar de bussejar, però sí per informar-se. Si has fet més de 50 immersions serioses i mai no t'has fet una revisió mèdica de busseig decent, val la pena visitar un especialista en medicina hiperbàrica. No perquè hi hagi un problema probable, sinó perquè una hora de proves et dona informació útil per als propers 30 anys d'immersions.