Bussejar amb algú que es menja l'aire al doble de velocitat és una situació incòmoda i freqüent. La regla clàssica de qui arriba primer a 100 bars avisa funciona, però hi ha matisos que gairebé ningú explica: com planificar la immersió sabent-ho d'entrada, com evitar que el company se senti malament, i quan acceptar que aquella parella no funciona.
Tinc un amic, en Javier, amb qui he bussejat més de cent vegades. Bon bussejador, ordenat, prudent. I respira com una locomotora. Jo surto d'una immersió de 50 minuts amb 80 bars; ell en surt amb 30. No és per mala tècnica, és fisiologia pura: pesa 95 kg, fa 1,92 m, el seu consum basal és el que és. Aprendre a planificar amb ell em va costar, i la primera regla que vaig entendre és que la planificació no és seva, és meva.
El primer error que comet gairebé tothom: planificar la immersió amb l'aire del qui respira menys. Resultat: l'altre ha d'escurçar l'últim terç o agafar gas auxiliar prestat. El correcte és a l'inrevés. Planifiques per al qui respira més, i l'altre s'aguanta i gaudeix del gas sobrant al final.
La regla dels terços funciona bé aquí: un terç per baixar i explorar, un terç per tornar, un terç de reserva. Però si el teu company consumeix el doble, els seus terços cobreixen la meitat del temps de fons del teu. Cal acceptar-ho i no negociar-ho a l'aigua. A terra es discuteix, al fons s'executa.
Una pràctica que funciona: avisos d'aire compartits cada 5 minuts. No esperes que arribi a 100 bars per assabentar-te. Us ensenyeu mútuament el manòmetre quan us creueu la mirada. En 30 segons saps si la immersió va bé o cal començar a pujar tranquil·lament. Un ensurt a 25 m amb 50 bars s'evita amb un check a 30 m amb 100.
L'argument de compartir l'aire s'usa malament. L'octopus és per a emergències, no per allargar immersions. Si el teu company es queda sense aire i li passes l'octopus per seguir bussejant 10 minuts més, l'únic que fas és duplicar el risc. Si un s'acaba l'aire, tots dos pugen. Punt.
Hi ha una conversa que val la pena tenir amb companys nous abans de la primera immersió: quant sol consumir, quin tipus de busseig li agrada, com de còmode està a aquella profunditat. Aquella xerrada de 5 minuts al moll estalvia molts ensurts. I de vegades t'adones de seguida que la parella no funcionarà, i és millor dividir-se en grups a terra que fer-ho a 18 metres amb cares estranyes.
Truc propi que em serveix: si vaig amb algú que consumeix molt, planifico immersions més curtes i més profundes per a ell (on el ràtio es nota), i deixo les llargues i poc profundes per quan vaig amb bussejadors amb un consum semblant al meu. Adaptar la immersió a la parella és de sentit comú, però poca gent ho fa.
Conclusió sense filtres: gestionar l'aire en parella és un 80 % planificació i un 20 % tècnica. Si planifiques assumint el pitjor, gairebé mai tindràs un problema. Si planifiques per a l'ideal, tindràs un ensurt abans o després. El teu propi aire no el regales mai, però el temps de fons sí: cedir mitja hora d'immersió perquè un company surti segur és una inversió, no un sacrifici.