Conte de Busseig per Nadal: Underwater World - Descobreix Submarinisme

Escrit per Yuliia Kliusa
10/11/2023 09:06:58 en Històries | 3 comentaris

El dia havia clarejat encapotat. El comunicat meteorològic anunciava temporal de llevant i onades de més de quatre metres. Martín Rivadavia...

Martín Rivadavia, abillat amb impermeable amb caputxa i pantalons impermeables, va consultar una vegada més la previsió del temps al mòbil. Va fer petar la llengua en comprovar que l'Underwater World no podria sortir del port. Va pensar què fer. El seu fort seria netejar el vaixell, deixar les cobertes impol·lutes. Però el fred el tenallava i el mal humor començava a fer efecte en ell. «Dormiré tot el dia. Sí, això és el que faré», es va dir.

—Eh, capità!

Martín Rivadavia es va girar. Al moll hi havia la seva companya Sandra Soler, abrigada fins a les celles. Només deixava a la vista els seus bonics ulls verds.

—Què fas aquestes festes? —li va preguntar.

—Pensava sortir a navegar, però ja veus la que es prepara, així que em quedaré aquí dormisquejant com un ós al cau fins que el teu germà es digni a enviar-nos clients.

—Doncs ja en tens un.

—Per quan?

—Pel matí del dia de Nadal.

—No em diguis que algú vol bussejar aquell dia.

—Es tracta del meu avi.

—El teu avi? —Martí va arquejar les celles en senyal de sorpresa—. Quants anys té?

—Vuitanta. I no ha bussejat mai, encara que és la seva il·lusió més gran. Ja ho veus, té una filla enamorada del mar i del món submarí i mai no ha tingut un moment per fer-ho. El meu germà i jo hem pensat que seria un bon regal de Nadal per a ell. Què opines?

—Opino que mai no és tard per iniciar-se al busseig, així que per mi endavant.

—Però si tenies altres plans ho deixem. Potser aquests dies de festa tenies previst pujar a un avió i marxar a Buenos Aires per reunir-te amb la família.

—Ah, no, què hi va. A Buenos Aires no m'espera ningú —va farfullar Martín amb el cap cot.

—Bé, llavors ho tirem endavant.

—D'acord, aquí hi seré. Esperem que el temps millori —va dir Martí amb cara de pocs amics.

El matí del dia de Nadal lluïa un sol radiant. El fred havia pres un respir. Martín es va beure un cafè ben carregat i va preparar els equips. Cap a les nou va arribar la Sandra acompanyada per un home alt i prim, de cabells grisos i ulls verds com els de la noia. Vestia un tabard del segle passat i pantalons de pana de color gris.

—Au, avi, a bord.

—Ai, filla, vagi tancada que m'has preparat.

—Què dius! Però si ho estaves desitjant. Mira, et presento el capità Martín Rivadavia.

—Vostè és el famós argentí?

—Tant com a famós…, la seva néta exagera.

—Jo em dic Joaquim, Quim per als amics.

—És un plaer conèixer-lo. —Martí li va estrènyer la mà.

—Sandra no para de contar-me les seves aventures amb vostè, amb aquest vaixell, a alta mar. Li té gran estima.

—Ja n'hi ha prou de xerrameca, avi —li va tallar la Sandra, una mica incòmoda—. Martín, posa rumb cap al Garraf.

—De seguida.

L'Underwater World va emetre un ronc que a Martín li va sonar a música celestial. Minuts més tard, el vaixell va sortir del port per la bocana sud.

Sandra va entrar a la sala de comandament amb una barreta energètica a la mà.

—Et porto una de xocolata i caramel, la teva preferida.

—Gràcies. Escolta, el teu avi... suposo que està bé de salut.

—Un metge li ha fet una revisió general seguint el qüestionari estàndard. És apte per a l'activitat, Martí, no us preocupeu. Està fort com un bou. Però tot i així, hi ha l'assegurança obligatòria que cobreix qualsevol situació d'emergència. La seguretat és el més important del nostre ofici.

—Així és.

—Això sí, està nerviós com un flam.

—És normal, però ja saps que els nervis es passen aviat. Després, tot és gaudir.

—Encara recordes el teu primer bateig?

—Com si fos ahir —va dir Martín amb un pòsit de nostàlgia.

—Ens posarem el vestit.

—Sí, arribarem de seguida.

Sandra i el seu avi es van equipar amb el vestit de neoprè amb escarpins per protegir-se de l'aigua, aletes per nedar amb els peus, sistema de llast —ploms—, ampolla d'aire comprimit amb el regulador d'aire i l'alternatiu, màscara amb tub i armilla per al control de la flotabilitat.

Martín va fondejar amb dues àncores a la badia del Garraf i va revisar per última vegada els equips.

—Tot correcte. Senyor Quim, la seva néta és la seva instructora. Heu de seguir-la allà on aneu i tenir contacte visual per entendre els seus senyals.

—Sí, ja li he explicat el que indiquen els gestos: “tot va bé”, “anem cap a aquesta direcció”, “pugem”, “baixem” i d'altres.

—Ja me les sé de memòria —va assegurar en Quim.

-El ritme de la respiració ha de ser relaxat i lent. Durant la immersió estigui tranquil, així evitareu un consum ràpid d'oxigen. No nedeu amb les mans, deixeu-les a un lateral del cos, per no fer esforços físics; per nedar utilitzeu les aletes dels peus.

—Entès, capità.

—Una darrera cosa, avi. Has de tapar-te el nas amb el dit polze i índex, així, per compensar les orelles, per cada metre de profunditat que baixem.

—Però és que potser em portaràs a la fossa de les Mariannes? —va preguntar el Quim, jocós.

—Gairebé, avi. Ja ho veuràs —va fer broma Sandra.

—Com que baixarà a uns cinc metres no caldrà fer parades intermèdies, però seguiu les indicacions de la vostra néta; ella disposa dun rellotge de mà amb totes les dades de la immersió.

—Ara et regularé el jacket perquè puguis tenir una flotabilitat adequada sota l'aigua i no estar pujant i baixant. A punt!

—Quant durarà això, filla? —va preguntar en Quim amb la veu trencada per l'emoció.

—Doncs fins que l'ampolla d'aire estigui pràcticament esgotada entre quaranta i cinquanta minuts. Se't passaran ràpid, ja ho veuràs.

—Bé, capità, ha estat un plaer conèixer-lo, ho dic per si no ens tornem a veure.

—Ens veurem aviat, senyor Quim.

—Recordo que quan vaig ser a Buenos Aires em vaig cruspir un rostit complet, amb carn, costelles, xoriços i xinxulines… Com vaig gaudir! Com es deia el restaurant? Ara no recordo…

—Avi! Que m'està entrant gana! A l'aigua! —va aprendre Sandra.

—Una darrera pregunta abans d'acomiadar-me. Coneixeu un bon restaurant argentí a Barcelona, senyor Rivadavia?

—Només un.

—Doncs a la tornada em lliura un paperet amb la direcció.

—Amb molt de gust. Bon bateig! —Martí va esperar que la Sandra i el seu avi se submergeixin per tornar al pont de comandament. Va clavar la mirada a la barreta energètica que havia deixat sobre el diari de navegació—. Ah…, crec que aquest snack serà el meu menú per al dinar de Nadal —es va dir en veu alta.

Cinquanta minuts més tard, la Sandra i el seu avi van sortir a la superfície. Martí els va ajudar a pujar a bord. En Quim no parava de moure's, nerviós.

—Tranquil senyor, jo li trec la màscara…, ja està.

—Ha estat fantàstic! Vostè…, vostè ha estat moltes vegades allà baix i ho sap, què li explicaré! Quina calma, quina tranquil·litat!

—Hem vist pops, sípies, estrelles de mar… —va parlar la Sandra, emocionada.

—I dofins! Quatre dofins! Fantàstic!

—M'alegro que li hagi agradat, senyor Quim.

—Deixa això de senyor per a un altre! Ara ja sóc el Quim a seques.

—Avi, Martín és argentí, et tractarà de vostè o de vós encara que no vulguis, és la seva manera de ser.

—Quins plans tens per al dinar de Nadal, Martí? —va preguntar el Quim.

—Plans? Cap. Menjaré aquí, al vaixell.

—D'això res! Véns amb nosaltres! Marxem a un restaurant argentí!

—Però avi, que ens espera el meu germà a casa seva…

—No, no, cal celebrar el meu bateig, carall! ¡A menjar a un argentí, un d'aquells que Martín coneix!

—No ho sé, senyor, no tinc per costum…

La Sandra va mirar fixament en Martí i li va suplicar amb la mirada, enxinant els seus bonics ulls verds, que acceptés.

—Està bé.

—Fantàstic! Genial! —va exclamar el Quim—. Avui trauré el pap de penes!

—Amb moderació, avi, menjaràs amb moderació que després el metge et fica bronca.

—Menjar amb moderació en un argentí? Martí, digues-li a la meva néta que això no és possible, i més el dia de Nadal!

—El teu avi té raó. Quants en serem? Ho dic per reservar taula.

—Sis. Els meus pares, el meu avi, el meu germà, tu i jo.

—Gràcies per aquest regal, filla. —En Quim va abraçar la Sandra i li va fer dos petons a les galtes.

—De res, avi. —El rostre de la Sandra es va il·luminar amb un gran somriure.

Martín va encarregar la taula i després va posar rumb cap a Barcelona. Va mirar de reüll la barreta energètica, la va agafar i la va guardar al impermeable que tenia penjat en una cadira. «Me la menjaré, però avui no», es va dir, feliç.

Jaume Ballester. 2020.

Breu ressenya de l'autor:

Jaume Ballester (Badalona, 1971) va començar a escriure de petit, i als vint anys ja havia escrit més de deu llibres, tots ells encara inèdits. Va iniciar la seva carrera literària l'any 2015 amb Paro, novel·la basada en testimonis de persones en atur. L'any 2019 va publicar l'antologia de contes curts El niño rata i altres contes macabres.

www.jaumeballester.blogspot.com