DAN indica que més del 40% de les fatalitats en busseig ocorren a o prop de l'embarcació. Coneix els protocols d'evacuació, l'equip obligatori i com assignar rols de seguretat.
Quan es produeix una emergència a l'aigua, els primers minuts són determinants. Tanmateix, molts bussejadors recreatius assumeixen que el perill real només existeix sota la superfície. Les dades del Divers Alert Network (DAN) desmenteixen aquesta creença amb una estadística que hauria d'inquietar qualsevol persona que pugi a bord d'una embarcació de busseig: aproximadament el 40% de les fatalitats registrades en aquesta activitat estan vinculades d'alguna manera a l'embarcació, ja sigui per accidents de propulsió, desorientació en sortir de l'aigua, traumatismes amb l'hèlix o retards en l'atenció d'emergències. L'embarcació no és només un transport; és el primer i últim entorn de seguretat del bussejador.
Comptar amb l'equip d'emergència adequat a bord no és una recomanació: és una obligació ètica i, en molts països, legal. Els tres elements imprescindibles en qualsevol embarcació de busseig són el kit d'oxigen de demanda, el desfibril·lador extern automatitzat (DEA) i una farmaciola de primers auxilis completa. L'oxigen és el tractament immediat més eficaç davant una sospita de malaltia de descompressió, embòlia gasosa o quasi ofegament. Un DEA pot marcar la diferència en els casos de fibril·lació ventricular que ocorren en superfície després d'un esforç intens o un ensurt brusc. I la farmaciola ha d'incloure, com a mínim, embenaments estèrils, antisèptic, solució de rentat ocular, analgèsics, antihistamínics i un registre de contactes d'emergència locals.
Un dels aspectes més descurats en la planificació d'una jornada de busseig és l'assignació de rols abans d'entrar a l'aigua. El capità o patró de l'embarcació no pot assumir simultàniament la vigilància dels bussejadors en superfície, el control del motor i l'administració de primers auxilis. Abans de la primera immersió del dia, el responsable del grup ha de designar qui actua com a vigilant de superfície, qui maneja l'equip d'oxigen, qui s'encarrega de trucar a emergències i qui pot operar el motor en cas d'evacuació. Aquesta distribució de tasques, aparentment burocràtica, es converteix en la diferència entre una resposta ordenada i el caos quan el temps apreta.
El cap de corrent a popa, anomenat també línia de socors o línia de deriva, és un element senzill que salva vides amb una freqüència remarcable. Consisteix en una corda de diversos metres de longitud que penja des de la popa de l'embarcació mentre els bussejadors estan a l'aigua, acabada en una boia o anell salvavides. Quan un bussejador torna a superfície allunyat de l'embarcació per causa d'un corrent, cansament o equip esgotat, poder agafar-se a aquesta línia evita que continuï derivant mentre espera ser recollit. En destinacions amb corrents freqüents, com les Maldives, les Açores o el Mar Roig, el seu ús hauria de ser sistemàtic i no optatiu.
Els protocols d'evacuació a bord han d'assajar-se, no només explicar-se. Un bussejador inconscient pesa entre 80 i 120 quilograms amb l'equip posat, i treure'l de l'aigua sense una tècnica adequada pot causar lesions addicionals tant a l'accidentat com als rescatadors. Cada embarcació hauria de tenir un procediment escrit i practicat per extreure un bussejador incapacitat de l'aigua, situar-lo a coberta en posició lateral de seguretat, iniciar l'administració d'oxigen i coordinar la comunicació amb els serveis d'emergència marítims. Les empreses de busseig professionals que realitzen aquests simulacres periòdicament demostren sistemàticament temps de resposta significativament més curts davant incidents reals.
L'incendi a bord és un escenari menys freqüent que una emergència mèdica, però les seves conseqüències poden ser catastròfiques en un espai petit ple d'equips pressuritzats, combustible i neoprè. L'incendi ocorregut al liveaboard Conception davant les costes de Califòrnia el 2019, que va costar la vida a 34 persones, i diversos incidents similars en embarcacions del Mar Roig van posar de manifest que molts operadors no disposen de plans d'evacuació practicats, que les sortides d'emergència poden estar bloquejades o ser desconegudes pels passatgers i que els extintors no sempre estan en condicions operatives. Abans de salpar, qualsevol client d'una embarcació de busseig té el dret i la responsabilitat d'identificar les sortides d'emergència, localitzar els armilles salvavides i conèixer el punt de reunió en cas d'evacuació.
La comunicació durant una emergència és tan important com l'acció física. Tenir a bord una llista de números d'emergència actualitzats, inclosos el servei de guàrdia costanera local, l'hospital amb cambra hiperbàrica més proper i el número internacional de DAN (+1-919-684-9111, operatiu les 24 hores), pot estalviar minuts crítics quan el pànic dificulta el raonament. Alguns operadors professionals utilitzen també aplicacions de comunicació satellit quan operen en zones sense cobertura mòbil. La pràctica de registrar el pla d'immersió abans de salpar, incloent la posició GPS de la zona de busseig, facilita enormement la tasca dels serveis de rescat si alguna cosa va malament.
Bussejar des d'una embarcació és, per a la majoria de persones, sinònim d'aventura i llibertat. Però aquesta experiència descansa sobre una estructura de seguretat que ha d'estar pensada, equipada i practicada abans que ningú es llanci a l'aigua. Revisar l'equip d'emergència, assignar rols, desplegar el cap de corrent i conèixer els protocols d'evacuació no són rituals innecessaris: són els fonaments sobre els quals es construeix cada immersió sense incidents. La seguretat en el busseig no comença sota l'aigua, sinó en el moment en què puges a bord.